dimecres, 30 de juliol del 2014

“Lluito per treballar amb el llenguatge, amb els jocs de paraules” Entrevista amb Ana García Pineda

Ana García Pineda és una artista que viu a cavall entre Berlín i Barcelona. A l’exposició Denominació d’Origen: Col·lecció de Belles Arts es mostra el seu treball Ataque Emocional, un vídeo molt breu que, en forma de gag humorístic, fa una reflexió sobre la cara dolenta de l’amor. 

El seu llenguatge artístic es basa sobretot en els textos, en el llenguatge literari, creant metàfores de la vida quotidiana amb un toc d’humor i un llenguatge universal.

En primer lloc, quan vas decidir que et volies dedicar professionalment a la creació artística?

De fet, jo sempre he volgut ser escriptora. Ja des de petita, els llibres em semblaven el més interessant del món, més que les persones i que qualsevol altre cosa. I en la senzillesa de la ment infantil, vaig pensar que si volia estar sempre envoltada de llibres havia de ser escriptora, i en certa manera ho sóc. El meu treball és molt textual. Hem serveixo de figures literàries a l’hora de treballar.

I per què vas decidir estudiar a la Facultat de Belles Arts?

Les diferents disciplines, la literatura, l’art... ara ja no són tan definides. Vaig decidir estudiar Belles Arts perquè vaig creure que era una carrera suficientment oberta, perquè què estudies si vols ser escriptor?

Així doncs, et sents més còmode sota l’etiqueta d’escriptora o d’artista?

La gent sempre vol encasellar-ho tot... No obstant, si he de triar, la d’artista, perquè tothom sap més o menys definir què és un escriptor, però ningú sap dir-te què és un artista. És un concepte molt més ampli i vague que l’etiqueta d’escriptor.

Com va ser el teu pas per la Facultat de Belles Arts de Barcelona? Què va significar?

Vaig estar tres anys allí. En un principi reconec que em va decebre molt i durant els primers mesos vaig pensar en deixar-ho. Però més endavant vaig descobrir la biblioteca i vaig conèixer a alguns professors i companys interessants. El darrer any vaig marxar a l’estranger amb una beca Erasmus i durant aquell any fora vaig aprendre moltíssim.

Per què aquell any va ser tan profitós?

Encara avui, lluito per treballar amb el llenguatge, amb els jocs de paraules, però fora ningú m’entenia i no podia fer servir la meva llengua. Era com si tingués que aprendre a córrer sense una cama i vaig haver de buscar altres maneres de fer. Va ser un gran repte però va ser interessant. Crec que els pocs treballs que vaig fer durant aquell període van ser bastant potents.

Què vas fer? Com vas superar el repte?

Vaig haver de buscar un llenguatge més universal. Em vaig inspirar el això, en el llenguatge, la incomunicació i allò que queda en mig de les paraules

El vídeo Ataque Emocional, que s’exposa a Denominació d’Origen: Col·lecció de Belles Arts, va ser resultat d’aquesta recerca d’un llenguatge universal?

En certa manera sí. En aquella època, i encara ara, intentava comentar les tragèdies personals quotidianes d’una manera diguem-ne tragicòmica. Ataque Emocional és un gag d’una situació amb la qual tots ens podem sentir identificats, el desengany amorós, el dolor com a arma, el xantatge emocional...

Volies tractar l’amor amb ironia?

Aquest treball sorgeix de la reflexió que l’amor sempre es tracta de forma positiva, però això és bullshit. No es parlen de coses com l’amor com a arma. En aquest procés de recerca a l’estranger també me’n vaig adonar que l’humor és diferent d’un lloc a un altre. Això també va ser en certa manera un repte.

És un vídeo molt breu (30 segons).

Un dels comentaris més freqüents és que és molt curt. Per mi era molt important que fos molt curt. Perquè així és més directe. Vull tenir respecte pel temps de l’espectador. A més, crec que un vídeo més llarg no és apte per mirar-te’l en una sala d’un museu o galeria. Intento posar-me en la seva pell perquè treballo per a ell, no per a mi.

Què recomanaries a la gent que ara està formant-se a la Facultat de Belles Arts?


Que vagin a la biblioteca, que se’n vagin d’Erasmus, i que es presentin a concursos. Que es presentin a concursos encara que siguin massa grans per a ells. Aprens i encara que no guanyis poden sorgir coses. A més, han de tenir en compte que de fet, ni es guanya ni es perd, perquè no existeix un “millor”; tot són opinions consensuades en un moment determinat. El mateix passa amb els professors de la universitat. El que et diguin, tan si és un afalac com una crítica, només és la seva opinió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada