Una trobada entre un milió. Entrevista amb l’artista Guim Tió

Guillem Tió

 Magazine, 2010,

Ceres sobre revista,

 27 x 21 cm

Eva Dieguez Alonso, companya del Màster de Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia que treballa en la documentació de les obres que s’exposaran a D.O. Col·lecció Belles Arts, ens explica la seva experiència entrevistant a l’artista Guim Tió.

 

Fa dies que treballo en la figura de Guim Tió, ja que el seu treball Buen Traje de la sèrie Magazine, que va realitzar durant la seva estada a la Facultat de Belles Arts, s’exposarà a D.O. Col·lecció Belles Arts. La seva obra és força coneguda en el cercle artístic nacional, però jo no en sabia res d´ell, tot i haver vist algun dibuix seu.

Organitzo una entrevista amb ell per recollir-ne més informació. Després d´uns contactes inicials per email, ens posem en contacte pel mòbil i la trobada finalment té lloc un dijous al matí a Plaça Urquinaona. Entrem en una petita cafeteria. La veritat és que no sé ben bé per on començar i estic una mica nerviosa, però a mesura que ens endinsem en discussions, deixa de sentir-se com una entrevista i passa a ser una conversa.

Observo en Guim, la seva estètica marcada amb un aire bohemi. Destil·la convenciment, alegria i passió pel que fa.  Ha tornat fa uns dies de Taiwan, satisfet, on ha presentat el seu nou projecte, en el que ha tornat a la pintura a l’oli.

Nascut el 1987, és un jove menut, aparentment discret, i inversament expressiu en els retrats que conformen la majoria de la seva obra, com és el cas de la sèrie Magazine. Amb aquest treball –retrats fets amb cera sobre fotografies de revistes– Quim Tió demostra el seu interès per la condició humana i reflexiona amb ironia sobre aquesta i sobre els tabús i la tirania estètica a les que els mitjans de comunicació a vegades ens sotmeten.

Instigat per la meva curiositat, m´explica que el denominador comú dels retrats, uns ulls petits i enigmàtics, volen captar l’atenció de qui mira l’obra. Jo li dic sense pensar gaire que els retrats em provoquen inquietud i por, i ell es remou a la cadira satisfet perquè diu haver aconseguit el  seu propòsit: despertar una emoció, sigui odi, por o plaer. Aquests retrats, segons m´explica, pretenen ser una crítica a uns estereotips imperants que  es projecten des de la majoria de revistes de moda: unes noies extremadament primes, perfectes físicament, uns homes somrients i sense problemes que amaguen el que pot ser una vida qualsevol amb els seus “ets i uts”.

Em parla de la influència de la facultat, passant per una època de decepció i abandonament per, anys després, retornar a ella. Ha treballat en la docència, però em fa l´efecte que la llibertat del creatiu inclou diumenges, viatges, ofertes rebutjades de grans multinacionals, mal de caps, poca feina en algun moment primigeni o, com en aquests moments, haver de comptar amb un bon amic que li faci alhora de manager degut a la gran demanda de feina que té. També reconeix que en el passat ha copiat a altres, i ara, diu orgullós, són altres qui el copien a ell. Fins i tot el conegut Andreu Buenafuente va estar al seu taller aprenent durant un temps.

 

La nostra conversa va acabant i l´acompanyo a la porta com qui s´acomiada d´un amic: amb una abraçada. S´allunya cap Plaça Urquinaona, discret, senzill i perdent-se entre la gent del carrer, que no sospita que entre ells  camina un gran artista, humil i treballador, adjectius que no sempre van de la mà de l´èxit que sense  gaire soroll està aconseguint.